EL PLE DE JULIOL

No havia anat a un ple des de l'any 1976, quan treballava pel diari barceloní Tele/eXprés.

Els polítics, que no la política, han cansat tant la gent que avui als plens no hi va ningú si no és per interès econòmic.

A Tous els plens s'assemblen molt a aquells de fa quaranta anys.

Com que les coses ja estan decidides, aprovades i fetes molt abans d'anar al ple, l'acte es converteix en una representació llarga i feixuga, sense emoció ni contingut.

Només li faltaria aquella frase en castellà del Secretario: "¿Se aprueba? ¡Se aprueba!

Comença el ple i la primera qüestió és l'aprovació de l'acta del ple anterior.

Com que l'oposició diu que les actes no reflecteixen el que ells diuen als plens però si el que diu el senyor alcalde, comença una llarga discussió, que finalment no mena enlloc.

Després el sr Miranda demana a l'alcalde si ha mirat si és legal que l'oposició pugui també gravar el ple o se li doni una còpia de la gravació que fa la secretària. El senyor alcalde diu que hi ha jurisprudència en ambdós sentits i decideix que ell tria la que ho prohibeix i així tot queda com abans i ni l'oposició ni el públic poden gravar el que allà es diu ni tenir-ne còpia. L'oposició es resigna a les resolucions "democràtiques" de l'equip de govern.

El senyor alcalde apunta maneres de polític dels que arriben lluny. Quan l'enxampen en patinadetes de poca importància, amb posat d'escolanet, diu que mirarà de solucionar-ho i que en pren nota (després no soluciona res). Quan l'enxampen en fals, en qüestions importants, treu el bisbe que duia Franco sota pal.li, i alçant la veu diu: Això si que no t'ho tolero! I tampoc arregla res.

L'oposició es queixa que els passen els acords que l'equip de govern durà a aprovació, un dia hàbil abans del ple. L'alcalde en pren nota. De les notes que pren el senyor alcalde no en surt cap compromís. La actitud vers l'oposició és prou arrogant.

Si l'equip de govern cregués en la democràcia i la participació, entendria que l'oposició també representa el poble i potser més que l'aliança que ells han fet després de no aconseguir majoria en les eleccions.

Tot està amanit i l'oposició s'assabenta de les coses al mateix temps que el públic (1).

Així sabem que tenim una secretària de baixa de fa un any. Que a l'adjudicació de l'Ateneu només hi va haver una oferta. Que la publicitat del concurs es va fer als llocs oficials i al diari Regió7 (si ho haguessin publicat al Bloc hagués arribat a tots i de gratis).

Que la revista (el Patufet) va costar només d'impremta mil euros. Que la barana del pont de la Passada és molt perillosa i s'hi pot produir un accident greu, però ells no en tenen cap culpa. Que tenen previst fer una altra reunió de "participació ciutadana" per la "dignificació" del carrer Major.

Després es passà a aprovar acords de la junta de govern en pla ràpid (¿Se aprueba? ¡Se aprueba!). Vots a favor: cinc. Vots en contra: quatre.

Un acord estrany: Per la independència. Vots a favor: vuit. El senyor Gamero s'absté.

Un polític s'ha d'abstenir quan una cosa no és important. Quan al gruix de la població, la qüestió, li porta fluixa (que en diríem). Però la independència no és una qüestió banal. O sí o no, però no, en nom del poble, tant se me'n fot.

La veu cantant de tot l'acte va córrer a càrrec de l'alcalde. La resta de l'equip assentia.

Quan a precs i preguntes es va demanar a la regidora de cultures d'on sortia una subvenció, no saber contestar. Quan es demanà a la regidora de benestars d'on en sortia una altra tampoc ho va poder dir. Manca entrenament. El fet que tot ho decideixi i ho defensi el mateix, fa que la resta de l'equip de govern només hi sigui per a alçar la mà en les votacions a favor. L'oposició fa el paper del mec i el públic (1) hagués estat millor veient "la pecera de eva" o fins i tot "redes".

Al ple s'aproven actes i acords de l'equip, es parla de quatre números i quatre subvencions i l'alcalde alça la veu quan li diuen que no admet el debat i diu: Doncs mira que quan manaves tu!

Al ple no hi ha idees, no hi ha participació, no hi ha lloc per l'humanisme, per l'esperança d'un món solidari i amable.

Finalment van preguntar al públic (1) si volia dir alguna cosa. El públic (1) va dir: Gràcies he vingut a escoltar.

S'alçaren els culs de les cadires i amb la sensació en el públic (1) de buidor i que els ajuntaments han canviat poc en tants anys, s'acabà l'acte.

Vaig pensar que si vull dir alguna cosa, en aquesta legislatura, ho faré al Bloc. On també hi poden dir la seva, si ho volen: El pare, el nen i l'esperit sant.

Agustí Palau. enviat del Bloc.