Fa uns dissabtes el senyor Alcalde-Presidente ens tornà a cridar perque li aplaudissim el pim-pam-Poum.
A més de mi, d'altres ja li han dit a l'Alcalde, al Jorge i al Pau, que el que no ens agrada del seu pla és que ja l'havien fet abans de convidar-nos a participar-hi.
L'havien fet, amb les normes subsidiàries, de quan regnava el rei Pepet: l'anterior consistori, l'Alcalde, el Jorge, els que hi tenen interessos econòmics, i uns arquitectes portats de la capital per alliçonar-nos als rústegs.
Una part de la campanya del senyor Alcalde era el No a la Passada. Una part de la campanya del Jorge -no explicitada- era Sí al pla, doncs hi té interessos. I el Pau? doncs el Pau sembla que amb aquestes ganes d'ajudar no és vol encarar amb ningú.
Amb aquestes expectatives vam anar al casal parroquial.
Hi havia menys públic que a les altres reunions (no voldria ser jo qui interpreti que vol dir l'abstenció en política).
Aquest cop no ens van oferir dades de fa deu anys, ni van explicar-nos que el poble és edificat sobre dues vessants, ni d'altres obvietats. Ni per què si ajuntes el segle vint i el vint-i-u, te'n vas al dinou.
Ara ja sabem què ens ha receptat el Consistori per a prendre'ns els propers vint anys: que es facin cases des de la Passada fins cal Manadetes, envoltant el poble vell. La ronda de dalt i la litoral. DUES ROTONDES (símbol de progrés). Un polígon industrial més gran a la principal via d'accés al poble. Esponjar el casc antic (?) dens i superpoblat com el Raval de Barcelona. I que les masies (les que hi ha, i les que hi va haver) es dediquin al turisme rural.
A una banda de les rondes hi haurà casetes i de l'altra hi pasturaran els bens. Les casetes es colocaran com diguin els tècnics de la capital i els bens, segurament, també.
Aquest sembla ser un poble on manca de tot, per aixó quan siguem 3000 més al voltant de del nucli antic tindrem el que ara no tenim: camp de futbol, escola, piscina, fàbriques i turisme rural (com a la Cerdanya).
Acabada la exposició dels de la taula li vaig dir al senyor alcalde que la participació era un engany, el pla un deliri de grandesa, i que si del quatre gats que érem havia escoltat les nostres idees. Llavors un senyor gran, al qui algú li va dir Macià, fet una fura, em va explicar en què consistia la democràcia.
Deixeu-me fer un parèntesi. Una tarda de l'estiu de 1975, quatre mesos abans que morís el general Franco, la Guàrdia Civil em detingué, em va dur al quarter del carrer Sant Pau de Barcelona, i m'explicà, al seu entendre, què era la democràcia. No recordo si el senyor Macià era aquella tarda era al tamboret del costat meu, o anava pel carrer amb el cap jup, aguantant el vell dictador al gep.
Un senyor, darrera d'en Macià, demanà la paraula i en començar a parlar, l'Alcalde es girà i es posà a parlar amb l'arquitecte, passant de tot, només li faltà posar els peus damunt la taula com l'Aznar, per mostrar el despreci per l'interlocutor. El senyor Miranda, pacient li va dir que esperaria que acabés de fer la xerradeta. El senyor Miranda, documentat, deia que el que diu l'Ajuntament i el que escriuen els tècnics no concorda. El senyor Alcalde, amb una rialleta de congrés de diputats, va contestar que d'aixó ja en parlarien un altre dia. Un altre senyor va dir que a ell tampoc li coincidien les dades i al final li van haver de passar còpia al senyor tècnic perque sabés de què es parlava. L'Alcalde es va enfadar amb mi, i els altres que havien parlat, peró no amb el senyor vehement, que anava remugant: això és la democràcia, això és la democràcia. L'Alcalde ens va dir que feiem demagògia i que no voliem que els nostres fills visquessin a Tous.
Un altre senyor va dir que ell SÍ que volia que el poble creixés. Com si els demés no ho vulguéssim.
Un altre senyor, al fons de la sala, va preguntar quina diferència hi havia entre els habitatges de protecció oficial i els de l'altra protecció. Li va explicar el tècnic i ara sí, tots vam estar-hi d'acord.
Cadascú a casa seva i jo me'n vaig anar a fer el vermut.
Cada moment polític té les seves parauletes: arriba españa, la pertinaz sequía, puedo prometer y prometo, escolti miri, por consiguiente, màrchese señor gonzàlez, ...
Però les més suades són: democràcia i demagògia.
A la democràcia li passa, en mans d'alguns, com a la cultura, el gaspatxo i l'arròs, que cadascú el fa a la seva manera. Fins i tot hi ha hagut democràcies orgànico-militars.
Però la demagògia és diferent, costa molt de fer. Els nostres polítics semi-il·lustrats confonen, sempre, demagògia i sofisme. Fan sofisme quan es pensen fer demagògia i demagògia quan es pensen dir veritat.
salut.
Ha començat la Festa Major de Tardor. Des del 23 d'octubre al 8 de novembre hi haurà activitats. Ve a ser com els Sanfermines però sense toros. Hi ha qui no hi participa i hi ha qui ho fa, hi ha qui s'inventa les activitats i hi ha que hi col·labora. Des de l'any Amades, el dia 23, fins el ball del dia 8, els veïns prenen la iniciativa i fan la Festa Major. Esport, sopars, puntaires, fira, cinema, ballaruca, petards i més.
