JA HA SORTIT EL PATUFET (II)

BENVINGUTS DES DE LA POLTRONA

Amb aquesta il·lusió que li fa a l'alcalde de posar el seu retrat, per si algú no sap qui mana, i amb la il·lusió que li fa dir el molt que treballa (té l'home dos sous públics, ben pagats) ens omple la plana dos del pamflet municipal. També dels molts diners de subvencions que hem rebut (o rebrem). No ens parla emperò que tots els diners que falten per fer les obres del faraó les pagarem nosaltres i el seu sou també. I els diners que falten són molts.

Per cert, sabem quants diners de sou cobren els polítics professionals locals?

Els qui cobren sous públics tant els fot dels impostos, però a la majoria ens consta molt arribar a final de mes.

En els darrers anys la contribució s'ha apujat salvatgement mentre els governants que no saben quant costa guanyar-se les garrofes es fan fotos inaugurant despesa pública.

L'home parla de gastar i gastar.

Del programa electoral n'ha fet el vuitanta per cent. Sis plau no acabeu el vint que us falta! L'escola que ha de fer el Gamero (en el que queda d'any), ja que no l'ha començat, que no la comenci. Potser no ens cal.

Tota aquesta despesa s'ha fet sense cap participació popular i sí segons el que l'equip (una sola persona és un equip?) de govern decideix, si no es que ho ha decidit algú altre per ell.

I el manteniment de les obres i obretes, autopistes i autopistetes també sortirà de subvencions o ens haurem de rascar la butxaca cada cop més?

Diu també que és conscient de la crisi. Sort que n'és conscient, perquè sinó...!

Senyor alcalde: No volem que ens apugi els impostos, volem que els abaixi raonablement. Volem que controli la despesa. No que la infli sense parar mentre es fa fotos. Fins i tot el govern més marcià que ha tingut Espanya en els darrers anys, ha decidit finalment reduir la despesa pública!

I acaba el text amb aquest eslògan que vol fer famós a base de repetir-lo, vingui a tomb o no (com aquelles "muletillas" que deien els del 1-2-3): Tous serà el que els veïns vulguem. Aquí fa servir el plural majestàtic, vulguem, referint-se a ell mateix i potser al sr Gamero.

DISCURS

TOUENCS I TOUENQUES: L'anterior equip de govern municipal ens va dur al tall del precipici.

El nou govern, amb la seva joventut, saviesa i ganes de treballar ens ha fet donar un pas endavant!

PER QUÈ NO HEM DECIDIT MÉS !!

La meitat dels touencs amb dret a vot hem decidit. Això és molt si ho comparem amb altres votacions (altres votacions = dreta/esquerra/centre... o el que és el mateix, el grup de dretes, el grup de esquerres el grup dels ...). Aquesta vegada era una consulta ORGANITZADA per veïns nostres amb molta il·lusió i el més important al MARGE dels polítics. Això vol dir senzillament poder triar per PRIMERA vegada una iniciativa nostra, la que nosaltres o un veí o una colla de veïns, o una colla de catalans o una colla de independentistes..... tant és qui proposi, com què proposi, allò veritablement important, al menys, per a mi és que es pugi FER i el que és imprescindible i absolutament necessari per tirar endavant les propostes, és que tots nosaltres les fem nostres, les debati’m, analitzem i DECIDIM, si ens esta bé, no ens està bé, o encara no és el moment o no ho tinc clar: vot en blanc. Si som molts i millor TOTS a triar segur que es fa. Un exemple ràpid del que podria ser una proposta el QUI, QUE, COM:

QUI: Triant les persones governants que NOSALTRES creiem més aptes, una, dues, tres ... d’esquerres ,una, dues, tres... de dretes, una, dues, tres ... del color o no color i per l’ordre que NOSALTRES ens sembli millor.

QUE: Els nostres governants HAN de fer o administrar el que NOSALTRES decidim que facin (que per això ens ho fan i hem de pagar).

COM: Proposant tot el que ens sembli més interessant o necessari “fer les nostres normes, arreglar o fer un carrer, llogar funcionaris, serveis, arreglar o fer equipaments...” i decidint TOT per majoria NOSALTRES, després de saber que ens costarà i com ho pagarem.

I doncs per què la meitat dels touencs veient com van de bé les coses gràcies al sistema democràtic de partits polítics actual no DECIDEIXEN res? el jovent que és el que més patirà el que fem malament no DECIDEIX? És que no hem entès la consulta? L’organització totalment voluntària posant el seu temps i els seus diners no ha funcionat? Ja ens està bé tal com està? El sistema polític ja funciona bé i ho arreglarà tot? Tenim por ........? Passem de tot? Encara no estem prou apurats per intentar DECIDIR el nostre futur ...?

Agrairia el màxim de comentaris per poder–ho entendre.

Marti Senserrich Camins

JA HA SORTIT EL PATUFET (I)

Ja teniu a les mans, o a la vostra bústia, el patufet de Tous, la revista que l'Ajuntament edita quan, i com, li ve de gust, i que correspon a l'abril de l'any 10 (?). És el número 3 i té el bonic i suggerent títol: "endavant".

En els propers dies voldriem comentar, plana per plana, el panflet municipal. Per aixó ens agradaria que ens féssiu arribar els comentaris de les coses que trobeu encertades i les que no. Feu-ho al correu elblocdetous@gmail.com, així les publicarem agrupades com articles.

Analitzarem les vint-i-quatre pàgines (i les 17 ratlles que li dona a l'oposició per a fer participació democràtica), i parodiant la frase del jueu fuster: Donarem al Quézar allò que és del Quézar, i a Déu, molt bona tarda!

AMNISTIA INTERNACIONAL

Hola

Ojalá estas líneas fueran suficientes para expresarte nuestro agradecimiento por colaborar con las campañas de Amnistía Internacional.
Porque la fuerza de Amnistía Internacional consiste sencillamente en el empeño de muchas personas que actúan con un único objetivo: que los Derechos Humanos sean respetados en todo el mundo y que las voces de las víctimas se escuchen.

En España, más de 100.000 personas “desaparecieron” durante la Guerra Civil y el régimen franquista. Casi 40 años después del fin de la dictadura, sus familias siguen esperando verdad, justicia y reparación.
Amnistía Internacional, basándose en el derecho internacional, aplaudió los procesos seguidos por la Justicia española en relación a las “desapariciones” en Chile y Argentina.

Por ese motivo, con las víctimas en mente y las leyes internacionales en la mano, ahora observamos con una enorme preocupación que el Tribunal Supremo considere delito de prevaricación las investigaciones de las desapariciones forzadas durante la Guerra Civil y el franquismo.
Para que sigamos haciendo nuestro trabajo de manera independiente, para que las voces de las víctimas se escuchen y para que los derechos humanos se respeten en todas partes, hoy te pido que des un paso más y te unas a Amnistía Internacional.

Súmate a nosotros ahora.

He tenido el privilegio de hablar con muchas víctimas a las que el trabajo de Amnistía Internacional ha ayudado y te aseguro que agradecen y no olvidan tu apoyo.
En su nombre y en el mío, muchas gracias.

Esteban Beltrán
Director Amnistía Internacional – Sección Española

DECIDEIX

Vaig anar a la primera i segona reunió, xerrada, explicació o com en vulgueu dir, a la meva inculta i vasta manera de veure les coses, després d’ AGRAïR la DESINTERESADA feina feta tant per els organitzadors com per TOTS el convidats, voldria dir-hi la meva. De la primera reunió, les paraules del Ramon Cuadras, em van donar un xic d’il·lusió i esperança, de la segona el Pablo va tocar el problema i el Sr d’ Arenys va dir la paraula màgica “l’honradesa sempre acaba guanyant“. El problema en aquests moments no és Espanya ni els espanyols, SOM NOSALTRES, m’explico, en temps de la dictadura, quan et deien “a mí me habla en cristiano”, es respirava orgull català, quan va tornar en Tarradellas i va dir “ja sóc aquí”, es respirava orgull català. Llavors varem començar a marejar la perdiu i a mirar-nos el melic i a dir: que bons que som! i què ha passat, doncs que ens hem “emborrificat” (una nova paraula que hauria d’ estar al diccionari, la vaig sentir dir a una bona amiga, per definir què passa quan t’ajuntes amb segons qui i et deixes arrossegar o portar). Volem l’independència per agonitzar uns anys més, amb promeses i gastant els recursos del nostres fills, nets i besnets, si el poc que tenim no ho sabem fer servir, actualment l’administració catalana només ha servit per complicar més la vida dels catalans. Els nostres polítics només es posen d’ acord en el moment d’apujar-se els sous, la corrupció en envolta i sempre en tenen la culpa els altres. Catalans i Catalanes, si volem ser un país, primer haurem de guanyar-lo (ja ho deia l’avia del Pablo), i com ho podem fer, aquí unes idees:

Il·lusió pel futur, a un poble, on el model de treball per els joves és ser funcionari, a on volem arribar? Trenta anys enrere la majoria volíem aprendre ràpidament un ofici, tenir una empresa i treballar pel nostre compte. Un poble on no sabem ensenyar els nostres fills, que diem que la culpa la tenen els/les mestres i els barracons, a on anem? Anys enrere, la generació dels 50-60 anàvem a l’escola i apreníem en castellà amb mestres autoritzats pel “Régimen”, però els nostres pares sabien l’importància de la cultura i posant il·lusió en el nostre futur, es menjaven l’orgull i ens deien: paraula de mestre, paraula de Déu, aprofita i després ja faràs.

Treballant, un poble a on només pensem en tot menys en treballar, i sobre tot a veure què ens donaran, si quedaran diners per la nostra jubilació, creant problemes per desprès poder-los resoldre, això és el gran treball dels nostres polítics, a on anem? Els catalans teníem fama i EREM molt treballadors, sempre intentant millorar, fer-ho millor que el nostre veí, però quan era necessari tots a una i endavant! (sindicats i cooperatives ....) i sobretot orgullosos del nostre treball. Els polítics han d’entendre que estan ADMINISTRANT no MANANT com fan ara, els nostres diners, el nostre futur i per això tenim tot el dret i el deure de DECIDIR. · Honradesa, tots donem per cantat que la corrupció ens envolta i en el millor dels casos ens quedem tan amples, o pitjor encara “ maricón el último”, a on anem? La corrupció no té cabuda en un país, perquè matarà al país. I per tot plegat: Prego, demano i imploro que TOTS anem a votar DECIDIR NOSALTRES, què: si podem anar decidint ja estem una mica salvats, desprès de nosaltres depèn. Jo per si algú ho vol saber, aquesta vegada esperant veure com reaccionem, votaré en Blanc. Esperant el vostre sempre per mi útil comentari.

Martí Senserrich Camins

Català de poble

CATORZE D'ABRIL

Jo vinc d'un silenci antic i molt llarg,

jo vinc d'un silenci que no és resignat.

El dia 14 d'abril de 1931 va néixer la Segona República Española i el dia 1 d'abril de 1939, els militars, l'oligarquia, els feixistes, Hitler, Mussolini, la Unió Soviètica, el silenci internacional, els catòlics en general i el Vaticà en particular, la van assassinar.

Han passat setanta-un anys i ens volen fer creure que això ja és història. Ens ho volen fer creure els militars, els polítics, els catòlics i el Vaticà.

L'actual cap dels militars espanyols és un rei (què modern!) imposat per Franco.

L'actual cap dels polítics espanyols, inclosos els catalans, és la mateixa figura heretada del feixisme.

Als llocs clau de l'economia espanyola, i catalana, hi ha els fills dels feixistes que s'enriquiren vinclant-se davant el Dictador.

A la judicatura, la majoria dels que tallen el bacallà són fills dels qui van jurar fidelitat als colpistes del 36.

L'església Catòlica-Romana segueix manant, des de fa segles, ininterrompudament. La Conferència Episcopal i l'Opus Dei són clarament fonamentalistes, antidemocràtics, sexistes, misògins i homòfobs. Malgrat això segueixen vergonyosament subvencionats per l'Estat Espanyol i la Generalitat de Catalunya. No poden ser jutjats per delictes de pederastia ni de cap altre mena. Tampoc paguen impostos del nombrós patrimoni aconseguit de manera més que dubtosa. L'esglèsia catòlica té moltes finques, molts edificis, bancs, emissores de ràdio, de televisió, copons de plata i or per a guardar-hi un tros de pa. I el rei del Dictador encara els hi fa la pilota fent reverències davant la Creu, en nom de tot el poble.

Els nostres polítics, els espanyols i els locals, són on són perquè han dit amén a la farsa. Deixen manar als que sempre han manat, no discuteixen els dogmes de fe, ni els dogmes polítics i paren la mà i agafen un sobre que hi diu gurtel, o pretòria, o no hi diu res, però fa embalum.

Quan han de sortir a la tele a estarrufar-se no s'ho pensen dos cops i fan donacions, amb els diners dels altres, a Haití, a la Confraria del Sant Prepuci, o a qui els hi doni dos vots. Callen com morts quan es reivindiquen les víctimes del feixisme (les de la guerra i les dels anys de la por). Callen perquè ells són usufructuaris del franquisme.

On és la protesta del nostre Ajuntament per l'encausament contra el jutge Garzón? Que tenim por que se sàpiga que a Tous la postguerra va ser molt llarga i que els feixistes locals van tenir atemorits els "rojos" i els que no ho eren, inclosos nens, fins entrats els anys seixanta? I sembla que encara duri perquè democràcia participativa, transparència en la gestió i voluntat de servei, n'hem vist poca; encara que alguns se n'han omplert tant la boca que els hi ha caigut la fària.

El dia quinze o el vint-i-cinc no em veureu fent de ciutadà català. Busqueu-me per a la Tercera República (espanyola o catalana) quan hàgim fet bugada.

Agustí Palau

Estació de Sant Celoni

LA BELLEZA

La Belleza és una magnífica cançó de Luis Eduardo Aute (Manila, 1943).

Li hem canviat la paraula Belleza per Honestidad i ens ha quedat una bonica lletra del que passa a Tous.

Enemigo de la guerra

y su reverso, la medalla

no propuse otra batalla que librar al corazón

de ponerse cuerpo a tierra bajo el paso de una historia

que iba a alzar hasta la gloria el poder de la razón

y ahora que ya no hay trincheras

el combate es la escalera

y el que trepe a lo más alto pondrá a salvo su cabeza

Aunque se hunda en el asfalto la honestidad...

Míralos como reptiles,

al acecho de la presa,

negociando en cada mesa maquillajes de ocasión;

siguen todos los raíles que conduzcan a la cumbre,

locos porque nos deslumbre su parásita ambición.

Antes iban de profetas

y ahora el éxito es su meta;

mercaderes, traficantes, más que náusea dan tristeza,

no rozaron ni un instante la honestidad...

Y me hablaron de futuros

fraternales, solidarios,

donde todo lo falsario acabaría en el pilón.

Y ahora que se cae el muro

ya no somos tan iguales,

tanto vendes, tanto vales. ¡Viva la Revolución!

Reivindico el espejismo de intentar ser uno mismo,

ese viaje hacia la nada que consiste en la certeza

de encontrar en tu mirada la honestidad.

LECTURES SERENES

¿Quién es Dios? ¿Quién fue Jesús de Nazaret? ¿Qué significa ser católico? ¿Sabemos todo lo que hay que saber sobre cómo nació el cristianismo? Juan Eslava Galán sí lo sabe, y nos lo cuenta en este divertidísimo y sarcástico ensayo sobre el Dios de Israel, el Jesús histórico, la creación de Jesucristo para justificar la llegada del Mesías, y la formación de una Iglesia perseguidora y enriquecida a costa de sus fieles. Entre anécdota y anécdota, Eslava Galán nos habla de los textos bíblicos, de la historia de las religiones, del pueblo de Israel, los engaños de las reliquias, los lugares santos y los dogmas de fe. Un libro valiente que responde a muchas cuestiones que atormentan hoy el alma del creyente:
· ¿Es Dios psicópata? ¿Por qué aconseja el robo y el asesinato?
· ¿Por qué instaló a los judíos, su Pueblo Elegido, en la única parcela de oriente donde no hay petróleo?
· ¿Por qué el Ángel de la Guarda anota en su Libro Mayor los orgasmos de cada católico?
· ¿Por qué el Espíritu Santo es una paloma en lugar de un ornitorrinco, como sería más lógico?
· ¿Era puta la Magdalena o todo se debe a una confusión? ¿Tuvo un romance con Jesús o por el contrario todo quedó en una relación platónica?
· ¿Tiene el Padre celos del Hijo?
· ¿Por qué se produjo la preñez de María por una Inseminación Divina y no por el procedimiento habitual, establecido por el propio Dios?
· ¿Por qué era absolutamente necesario que Jesús naciera sin romper el himen de la Madre?
· Si existe Dios y es infinitamente sabio e infinitamente justo, si es misericordioso y se apiada de sus criaturas ¿por qué nacen niños tarados, ciegos, sordos, parapléjicos? ¿Por qué reparte tan gratuitamente la desgracia? Un libro claro y sincero que persuadirá al lector para que marque la crucecita de la Iglesia en la Declaración de la Renta. Por el mismo precio, este libro revela, además, tras dos mil años de controversias matemáticas y lógicas, el misterio de la Santísima Trinidad.

Un llibre del 2009, publicat per Planeta