AVUI FA TRENTA-QUATRE ANYS, ESMORZAVA SEQUES AMB BOTIFARRA, UNA EPIDOR I UN CARAJILLO

Havia quedat amb la meva nòvia per anar a esmorzar al centre de la ciutat.

Jo llavors dormia més que el guix. Per això, malgrat estar escurat, vaig anar-hi en taxi.

En passar davant el monument als Caídos por Dios y por España vaig veure dos grisos, un a cada banda de la creu, amb mosquetons, amb aquell abrigot feixuc que arribava gairebé a terra i en posició de ferms.

Dos ciris gruixuts, encesos, al peu de la creu.

El taxista em digué que el Generalísimo havia mort a les cinc de la matinada.

No vam dir res més, no es parlava de Franco als taxis o amb desconeguts.

Encara que la meva generació i l'anterior havíem arribat a creure que estaria sempre malalt però no moriria mai, finalment, després d'un parell de mesos d'extrema agonia, el criminal de guerra havia mort. El braç executor de la desfeta de la República per ordre de l'Església Catòlica, l'oligarquia i la patronal, el nan que no havia de passar comptes davant ningú,havia estat des connectat. Aquell assassí cruel, baixet, obès i amb veu d'eunuc, el responsable dels afusellaments de millers de persones i dels ajusticiaments per garrote vil, ja no signaria més penes de mort.

Ara jo era dalt del taxi, però feia vint dies era al quarter d'instrucció de la marineria, a Cartagena.

En feia catorze, el Marroc iniciava l'invasió del Sahara Occidental omplint de pols les botes dels legionaris espanyols i les cadenes d'una divisió de blindats. El General devia estar molt i molt fotut i ni se'n va enterar. Al Juan Carlos li era ben bé igual que els saharians fins ahir fossin fills de la Madre Pàtria.

Tots estàvem cagats pensant que ens farien anar a una guerra per obligació.

I feia nou dies que un tribunal mèdic militar de la Dictadura m'havia declarat Inútil TOTAL per a servir a la Pàtria, per exercir la política i per treballar a l'Ajuntament.

De tots els epítets que m'han dit aquest és el millor.

El cotxe arribà a la travessia de Sant Antoni, vaig pagar i vaig baixar.

La dona que m'agradava ja era allà, puntual com sempre. Jo també era puntual i acabat de dutxar. Dues coses que sempre t'agraeixen.

Ens vam fer un petó. Un petó discret. Llavors els petons de película eren prohibits a la via pública i et podien detenir per escàndol.

Vam entrar a la taverna. La gent que hi havia es girà per veure qui érem. Després poc a poc van tornar a les seves converses. No hi havia gaire xivarri, la gent parlava suau com si fossin suïssos o d'un lloc de persones educades. La televisió transmetia música sacra i en algun moment vam tornar a sentir aquell altre homenet, amb les mans tacades de sang innocent, dient: Españoles Franco ha muerto.

Vam anar a una taula, en un racó. El cambrer s'atançà.

La dona que m'agradava demanà un cafè amb llet. Jo vaig demanar unes seques amb botifarra, una epidor i després un carajillo. Sé que no vaig veure cava perquè llavors se'n deia xampany i perquè a més ni era moda, ni tenia prou diners.

Avui la noia que m'agradava i jo no anem junts, el porc és mort, l'Epidor també i el Valle de los Caídos cau a trossos.

Com li deia el del telegrama al Wenceslao: Fransiscu,que et donin pel sac!