Blanca, sense els entusiates el món seria molt gris!

Hola!

sóc la Blanca Torà, i fa gairebé 4 anys vaig fer un escrit i el vaig publicar al fotolog. Fa uns dies el vaig recuperar arran de tot el que està passant i del bloc, i m'he animat a enviar-lo, perquè jo també hi vull dir la meva. Fa quatre anys i estem igual, cosa que no esperava ja que el meu vot era confiant en que tot això s'aturaria...potser entre tots hi podem fer alguna cosa. Sé que és molt llarg, llegiu-lo i poseu el tros que en vulgueu si us sembla. També sé que és una mica entusiasta, però era el que sentia. Moltes gràcies!

"Quan vaig arribar a Tous, mai m’hagués pogut imaginar que venir a viure aquí em dugués tanta felicitat.
Aquí, hi tinc tot el que més m’estimo, i tot i que va costar (tampoc tant) adaptar-se al canvi, ara no sabria marxar-ne mai.
M’agrada viure-hi, m’agrada passejar pels camins sense asfaltar, m’agrada que no hi hagi semàfors, i que els nens no hagin de patir per sortir sols al carrer, m’agrada sentir la natura a la pell, m’agrada que els camps s’enrosseixin a l’estiu, m’agrada veure els tractors com feinegen, i el millor de tot, és que ho puc veure traient el cap per la finestra.

A l’hivern, les muntanyes de davant de casa, s’omplen de boira, i algun dia, molt de tant en tant, potser d’alguns flocs tímids. Les xemeneies comencen a fumejar i deixen anar aquella olor tan familiar de llar cremant fusta.
A la primavera, els arbres verdegen, igual que els camps que envolten el poble, i els fruits comencen a créixer. Uns fruits, que desprès, nens i no tan nens, agafaran d’amagat del pagès. Tot s’omple de vida, i la calor comença a despuntar. Els animals desperten, els xisclets de les orenetes que fan niu a les teulades...el romaní, la farigola i tantes altres herbes oloroses que ens regalen milers de sensacions al passejar pel bosc...
El carrer s’omple de les caramelles, de clavells i cançons, i tothom surt al carrer i als balcons. Desprès, ve el Dia de Pasqua, amb l’aplec a Sentfores, les sardanes, els dinars al bosc...
L’estiu, amb els camps a punt per segar, la revetlla de Sant Joan, la coca i la xocolata, les criatures amb els petards, la flama, la piscina que obre, l’escola que tanca, els camins polsegosos, la Fou que s’asseca, els arbres que s’enfarinen per la pols dels camins, el jovent que va i ve de festa major en festa major als pobles del costat, les vesprades càlides, les nits amb les finestres obertes, el brunzit dels insectes, les granotes que rauquen, el bosc de nit, que desprèn olor de resina per la calor abrusadora, els grills, l’olor de l’herba, la suau temperatura de les nits...
I arriba la tardor, tot torna al seu estat natural, i els arbres que voregen la carretera, prenen milers de colors: marrons, ocres, grocs, verds foscos, vermells...
I la Festa Major, la xocolata desfeta calenta entre les mans, l’alegria a les cares de la gent...
El bosc s’omple de boletaires, d’aquells de tota la vida, que mai et diran on tenen amagada la lleneguera...i d’altres que ho intenten sense cap èxit. Les temperatures baixen, les bufandes surten dels calaixos...
El bosc s’humiteja, i el temps s’ennegreix...i cauen les primeres pluges. Sobre el camps, sobre els boscos, sobre els carrers empedrats, sobre els camins que ja no són polsegosos, sinó plens de fang i bassals on els nens aniran a saltar amb les botes d’aigua fins al genoll...

M’agrada tot això. I m’agrada poder-ne gaudir sense cap por a perdre-ho. M’agrada gaudir-ne només aixecar les persianes amb els ulls mig clucs, i seguir fent-ho quan surto al carrer...

Davant de casa, no hi tinc pisos, ni cases que em tapin la llum, ni veïns que no em coneixen, ni grans avingudes on hi corren cotxes sorollosos a tothora.
M’agrada que la gent es saludi quan es veu pel carrer, que hi hagi una pau tan cordial ( llevat d ‘algunes excepcions) que quan algú pateix, pateixi el poble sencer, i a l’inversa; que quan algú és feliç, ho és el poble sencer. El considero com una gran família, i si bé hi ha dies que un odia viure a un poble per tota la manca de vida privada de que un pot gaudir, en el fons, tenir algunes mancances ajuda a sentir-se més segur.

L’estrès aquí no existeix en els nostres diccionaris, i els nens creixen sans, forts i feliços, i sovint més saberuts que d’altres nens. S’embruten, juguen i corren per les places, s’amaguen entre l’herba dels camps quan és ben alta, i desprès tapen el buit d’herbes que han deixat al seure-hi, perquè el camp no quedi clapejat. Agafen les motos velles quan encara no saben ni què és tenir pèls a la barbeta, i corren pels camins en busca de cabanes i llocs per fer-se’ls seus. Fan excursions, berenen al arribar d’escola i marxen corrents de casa, a trobar-se amb els amics...i els pares mai tenen por que ningú els prengui, que ningú els faci mal, i viuen una tranquil·litat que en altres llocs seria impensable. Van sols a l’escola quan són ben petits, i mai se n’ha perdut cap.
El jovent, es fa seus racons del poble, i sovint, juguen com nens entre els camps, s’enfilen a algun turonet, passegen, parlen, s’asseuen i es passen hores rient de qualsevol cosa, i mentrestant, la gent passa, i els saluda, de vegades amb un somriure, de vegades, amb mala cara si n’estan fent alguna.
La gent gran, passa hores en algun banc, veient passar la vida, amb una calma... gaudint del silenci; i la solitud que alguns ancians pateixen a les ciutats, aquí és gairebé inexistent.
I tot i que hi ha algunes enganxades, sol haver-hi un ambient d’amistat.

Jo, també he corregut pels camps, he rigut, he fet excursions, he acampat pels voltants, he fet un intent de buscar bolets, m’he passat hores fora de casa amb els amics, hem fet nostres llocs i racons, i milers de coses més; i m’agradaria que quan ja fos gran, pogués asseure’m en un banc i veure la vida passar. Aquí, he conegut les persones més importants, les que m’han fet gran, les que m’han fet millor. Tinc els records de part de la meva infància, la meva adolescència i ara de la meva joventut, i aquí hi tinc el record d’ell: Com vam dir, en cada racó del poble, s’hi reflecteixen els seus ulls blaus, i sempre serà aquí, per molt lluny que estem, el lloc on sempre ho tindrem tot, i on més el sentirem, i on més ens sentirem, si mai deixem d’estar junts.

La mentalitat que hagués tingut si m’hagués quedat on era, hagués estat l’altre extrem de la balança, i crec que estic segura, que el que ara m’està indignant tant, em seria completament indiferent. O no. No culpo a ningú del fet de no poder veure com veig jo les coses, perquè s’han de viure per estimar-les. Però la gent que suposadament s’estima el poble...no ho veu com ho veig jo?

El fet que m’indigna és el suposat Pla d’Urbanisme, que farà que tot el que ara tenim, he enumerat, i estimo, deixi d’existir. A mi em sembla perfecte que, com jo ho vaig fer, algú pugui venir aquí a viure, i arribar a poder sentir el que jo sento pel meu poble. Però...no vindran ni un, ni dos, ni quatre...sinó cents de persones. L’espai de camps es reduirà, s’asfaltaran camins, més cases, menys espai, menys aigua, més impostos...ja no hi haurà tranquil·litat, ni silenci, ni els nens podran córrer lliures perquè sorgiran les primeres pors...no hi veig la part positiva de tot això. Jo no volia cap ciutat. Si vam venir aquí, és precisament perquè els meus pares estaven tips de ciutat. En què es convertirà tot el que jo ara veig? El que més em dol, és haver de veure amb gran impotència, com es destrueix tot això, com, una cosa que des del meu punt de vista ( ignorant i erroni segurament de moltes coses) ja estava bé com era, ara hagi de canviar. Suposo, que jo amb unes simples paraules, i la resta de la gent del poble que ho veu com jo (gràcies a quisigui, per no dir Déu, la majoria, jovent) no ho farem canviar, però això és el que penso, i així és com em sento.
I encara trobo una cosa més trista que tot plegat: que degut a això, alguna gent s’hagi plantejat el fet de marxar a viure a un altre lloc, perquè ciutat per ciutat, val més no patir veient el que volen fer. Ni pagar per la teva pròpia casa. I per asfaltar uns carrers que un no vol asfaltar...
No sé què passarà, segurament s’aprovarà, i ens haurem d’empassar tot el que ens llencin, perquè el món va així, uns que manen, els altres que aguanten. I si et vols queixar, fes-ho, perquè ningú t’escoltarà. Sí, hi ha gent que es mou, que lluita, però contra això...què hi podem fer? Agafar unes excavadores i enderrocar les cases?
Ara, tot i que no ens escoltin, això no quedarà així.

A vegades tot plegat, és bastant fastigós. Amb tots els respectes. O no.


BlancaTorà Micheli
15 de gener 2006